Pàgina:La punyalada (1904).djvu/333

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


com dèu menys, s no hi hà'l gros. De petits ne nexen cada día.
 — ¡Oh, carau! ab aquesta espolsada ja tindrèm bona jeya per temps. Ademés que l'Ibo es aquí baix, no hi dubtis.
 — Jo, fins que'l vegi no ho creuré. A n'aquest berro'ls dimonis el guardan.
 — No hi fa rès,— respongué ell ab seguretat.— De guardar un brètol, fins els dimonis ve que se'n cansan. Míra, veus?— afegí, senyalantme un tronch d'alzina com la cuxa, coronat de fresch,— aquí un ha fet el salt del lladre [1], y m'hi jugaría una orella qu'ha sigut ell: vejàm.—

 Y atansantnos els dos al lloch hont havía dexat rastre l'arrossegada, que jo prou havía sentit entre l'espetech de la lluyta, vegerem al fons del torrent y entre'ls enderrochs baxats de la cinglera,'l plansó

  1. Se conta del famós Ferrer de Talaxà, que una vegada, encorralat a una cinglera sense sortida, destralejà un gros plansó d'alzina y enroscantse com una serp per son forcat, se dexà caure per l'espadat, arribant ilès a baix. Aquesta sòrt tingué imitadors en altres ocasions semblants, no sempre ab la matexa fortuna, coneguentse ab el nom de salt del lladre.