Pàgina:La punyalada (1904).djvu/334

De Viquitexts
Aquesta pàgina ha estat validada.

tot pedrejat per la cayguda. Entremitx de son fullam rebregat, s'hi ovirava un cos humà sense moviment.
 — Mira,'l veus?— digué en Rafel,— es ell, no hi dubtis.—
 Jo no ho veya pas clar que fos ell, però m'inclinava a crèureho, perque no més ell era capàs d'intentar una sòrt tant desesperada. En quant a en Rafel, fins semblava que'l molestés posantho en dubte.
 Era un cas raro que la meva tivantor d'esperit no trobés conhort en tot allò que de tants mesos constituhía'l meu desideratum. Totes aquelles escenes de carnatge, capasses de satisfer la més refinada venjansa, no m'omplían.
 Vaig retirarme del cayre ab el cor tan desesperat com may y encarantme ab en Rafel que'm seguía, vaig dirli:
 — ¿Y ella, que s'es fet? ¡Què se me'n dona que'l món s'enfonzi, si no puch rescatar lo únich qu'he estimat al món! Aquest home, fins morint se venja de mi, portantsen al infern el secret de la meva ventura.—
 En Rafel m'abrigà ab una mirada