Pàgina:La punyalada (1904).djvu/338

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cap al buyt. Allalvors, tirantme cap a la esquerra, posat a peu nú y arrapantme a la roca com un llargandaix, me dirigía a treure'l nas dalt d'un morrot sota'l qual jeya l'alzina estimbada, quart una veu fonda y rasposa com la d'un contrabaix se feu sentir a poca distancia de les meves orelles dominant per sobre la brahó de l'aygua que rodolava per la torrentera.
 —¡Ara'l gos ensuma les pesses que el cassador ha despenjat! ¿què va que n'hi trobas a mancar una pera que't batin els comptes?—
 Tan impensada me fou aquella interrupció de la basardosa solitut de la gorja, que va donarme un cop al cor.
 — ¡Ah, esparveràs de Deu, ja't val tenir pacte ab el dimoni!— vaig exclamar dirigint la vista vers la cinglera vehina que, com la paret rònega d'un cel-obert, s'extenía al meu devant.
 — ¡Pacte ab el dimoni!— feu ell ab sa veu fúnebre;— el pacte es qui m'ha perdut, llamp de Deu! Tant de bo no m'hagués refiat may de Deu ni del dimoni, sinó de mi ma-