Pàgina:La punyalada (1904).djvu/339

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


tix, que no sería allà hont som, ni tu't gaudirías contant les penques de la matansa, malparit de bordell.—
 Fins aleshores no vaig poguer precisar d'hont sortía aquella veu que semblava la d'un soterrat. Poques canes devant meu, entre les darreres mates que crexían sota l'espadat xuclant del talús format pels detritus cayguts de la cinglera, s'hi bellugava una massa informe que no tenía d'humana més qu'uns ulls febrosos que lluhían com llampechs en mitx d'una cara fosca, peluda y tota empastada de sanch, sostenintse arrambat a la roca apoyat en dos boscalls. Anava espellofit de roba y tan desconjuntat de membres, que ni's comprenía com se tenía dret. Com me veya sense arma de foch, per axò no'm menava por. Podía per sobre'l torrent enviarli fàcilment una pedra, una escupinyada casi, mes pera posarli la mà a sobre n'era dues hores lluny. Per axò's complavía en exercir la única venjansa que li era possible, enviarme ses cíniques befes que, com flingantades, m'alsavan butllofes a l'ànima.
 —¿Què n'has acabat d'aquesta