bra d'aquell amich garbós y considerat de tothom, qual amistat m'havía cregut agabellar un día, y al vèurel reduhit a tan mísera situació, tot admirant aquella mena de serenitat d'esperit (que per tal traduhía jo'l seu cinisme) que'l feya superior a son infortuni, encara vaig sentirme corprès d'una llàstima extranya. Però ab les idees trabucades y desviada fins la noció del be y del mal, li demanava rès menys que'l darrer sacrifici de la seva persona en ares de la meva infernal displissencia, de la meva fam y set de venjansa, per lo qual fins me permetía fer una crida a sos antichs sentiments d'amistat. No ho recordo be, però crech que la síntesis de mes exclamacions venía a ser per aquest estil:
— Atúrat, Ibo, espéram; som jo aquell teu Albert, el Picolí ab qui tant te divertías. Déxam arribar fins al teu cor pera clavarhi mon ganivet y xarrupar ta sanch de fera que farà be a la meva, recremada y podrida! ¡Déxam aferrussar a les teves entranyes, si es que'n tens, com un gos a la basofia, qu'estich necessitós de lo qu'a tu't sobra.....—
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/341
Aquesta pàgina ha estat validada.
