guaytan, y sobre tot aquella mitja rialla no sé si estúpida ò maligna qu'enrabiava.
—Y donchs, Malroig, ¿què us ha esdevingut avuy?— vaig dirli, espantantme'l ressò de la propia veu per aquelles verticals terrorifiques.
L'infelís no donà més senyals de inteligencia que la concentració de la seva mirada freda com si volgués traspassarme, accentuant aquell principi de somrís estúpit ò criminal. Pel demés, segui'l ritme del seu gemegor... ¡nyieech! ¡nyieech!... y sempre lo mateix.
Vaig ferli altres preguntes sobre l'Esparver y sobre la Coralí, ab el mateix resultat. Sols al parlarli d'aquesta'm semblà que sa mitja rialla's tornava més murriesca y que'l nyieech que li sortía de la gola adquiría un to més marcadament burleta. Axò m'exasperà, fentme axecar l'arma pel canó y amenassant descarregarli la culata sobre'l pit.
— Dígas ara, roig de mal pel, què s'es feta la Coralí? Dígasho ò t'estenallo aquí mateix la carcassa.
¡Nyieech! ¡nyieech!— y rès més,
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/347
Aquesta pàgina ha estat validada.
