Pàgina:La punyalada (1904).djvu/348

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sinó insultarme ab la mirada y ab la seva rialla de bestiota.
 La culata va caure sobre'l seu pit, que ressonà com un sach ple de terrissa trencada, rexumant la sanch per molts indrets sobre la ja resseca y negrosa que li empastava la roba. Horrorisat d'ell y de mi, vaig girarme en rodó, anant a caure mitx recolzat sobre les roques del llit del torrent, sense ni recordarme d'anar a buscar el rastre del Esparver.
 Les cingleres que m'envoltavan redrssantse geantines sobre mon cap, retallavan finament llurs freus y punxes sobre la dèbil celistia, sense relleus, com les dents d'una serra colossal, entorn d'aquell lloch profont, en quals rellexos hi negrejava a grops la boscuria lleugerament entelada en alguns punts per un principi de boyra blavosa que's congriava en el fons de la torrentera. El silenci fora absolut a no ser per la brahó de les aygues sallentines que corrían revoltades riera avall. Semblava que'l terratrèmol d'aquella luctuosa jornada, hagués foragitat tot altre signe de vida y moviment d'aquella afrau desolada.