Pàgina:La punyalada (1904).djvu/349

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Sols qui lis hage tastades les grans sequedats del esperit, pot ferse càrech de la meva situació en aquells moments en que, de boca-terrosa y ab les mans arrapades a la closca, desitjava enterrarme sota terra pera fugir de mi mateix, com ne fugía tothom. Sol al món, sense familia, sense un amich y, lo qu'es pitjor, ja sense un recés de fortalesa interior hont ampararshi mon esperit, més qu'abandonat me sentía llensat com una ròssa a pudrir al fons d'una timbera. Per una clarividencia propia dels cervells desequilibrats, ab un cop d'ull abarcava tota la meva vida, trobantla tota ella junyida a la influencia d'una fatal voluntat, que com una mala planeta, presidía tots els meus actes. Ella matà ma ignoscencia de noy, secant la benèfica rosada maternal; ella havía esterilisat la moralisadora acció de la ensenyansa del seminari; ella, en fi, havía pervertit ma jovenesa arrossegantme pels femers de la societat, separantme de la gent honrada, y quan per forsa de la meva naturalesa, per instint, refractaria al medi ambent en que se m'obligava a viure, co-