Pàgina:La punyalada (1904).djvu/350

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


mensava a reaccionar, entreveyent un altre món més noble y digne que'l que conexía, quan me creya lliure d'aquella potestat infernal y en camí d'una regeneració sanitosa, encara trobava medi de cabussarme de nou en l'avench de la desesperació.
 Mentres poguí considerar a la Coralí com una víctima sacrificada al meu mal fat, sentía envers mi mateix, per la lley de la simpatía, una mena de compassió fonda, una pietat gran, qu'en cert modo m'afofolava y'm donava alguna resistencia; però desde qu'havía adquirit la certitut de la seva claudicació, de que ella, la qu'havía d'alsarme del fangal en que'm revolcava, tampoch havía sabut ò volgut resistir la onada pestilent y corruptora, aquella compassió y aquella pietat, ques'havían anat debilitant com si cada vegada me'n considerés menys digne, acabaren per fer plassa a una mena d'odi bestial. Era'l dimoni aquell de les dues naturaleses que fins combatentse, semblavan sostenirse mutuament y ara s'anulavan; era la darrera etapa d'aquell procés desesperat.