Pàgina:La punyalada (1904).djvu/351

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Fins l'espectacle d'aquell miserable desconegut, fill de qui sab ahont y de qui sab qui, que després d'una vida de bestia, ab la matexa despreocupació d'una bestia's moría, sense protestes ni sentimentalismes de cap mena, m'acabava d'exasperar per lo que m'enxiquía a mos propis ulls y esbullantme les poques idees que'm quedavan. Però'l seu estertor ritmich s'havía anat infiltrant de tal manera en el meu magí, com si sortís de mi mateix. Semblava com un pèndol que marqués un temps que finía, com si fos jo mateix qu'agonisés ò millor dit, el meu món que s'anés acabant, esvahintse engolit per les tenebres del no-rès; y quan després de debilitarse paulatinament, cessà per complert, me donguí per mort, però, cosa extranya, allavors d'aquell cúmol de despulles, d'aquell pilot de podridura que no era més qu'egoistes resíduus d'ilusions y esperanses fallides, ne ressortí un sentiment ayrat de rebeldía desfrenada, de concupiscencia no satisfeta que'm feu botar contra'l cel, com si allí existís el poder qu'm subjugava. De peu dret, axequí'ls brassos a la