si fos ella matexa. Axís, quan després de molt temps s'obrí un día la porta y aparegué en Rafel, vaig sentir un esclat de joya verament bestial y alsantme rebent vaig dirigirme vers ell ab ànim de saltarli a les espatlles com feya'l mastí, mes ell repelintme ab el peu, m'acanà la esquena crudelment ab una vara de frexe que duya a la mà.
La cara de ferro y lo insòit d'aquell «Deu vos guart» del amich de tota la vida, ressonà dolorosament en la buydor de mon cor, com una maledicció dins d'una tomba. La decepció, més encara que'l dolor, me feu caure per terra, exclamant:
— ¡Rafel, tu també'm pegas?—
No sé quines inflexions de veu devían vibrar en aquell gemech d'ànima morta qu'encara pogué exhalarse de entre les consumides despulles de mon sér. La veritat es qu'en Rafel esdevingué groch com la cera y que, llensant la vara a un recó,'s tapava ab una mà la cara. Després, girantsem de nou, me digué ab to sèch y contingut:
— Seguèixme, Albert.—
Sortirem a fòra. A la era hi havía
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/356
Aquesta pàgina ha estat validada.
