Pàgina:La punyalada (1904).djvu/358

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de punxa sols al pensar que'm tocava per final de la meva desventurada vida anar a sumarme ab aquelles ànimes difuntes. Per axò, quan en Rafel se dirigí envers mi ab pas insegur, com el de qui va a executar una missió dolorosa, però necessaria, vaig comensar a sanglotar y de genolls per terra, ab les mans plegades, com quan de noy el mestre m'anava a castigar per una malifeta, li deya:
 — Perdónam, Rafel; perdónam per pietat, que no hi tornaré més.—
 Les dones comensaren a plorar, els homes se giravan d'esquena pera amagar la cara y'l mateix Rafel ab els ulls llagrimejant anava y venía no sabent què ferse. Jo continuava agemolit per terra com el cà qu'espera una tunda, però que son instint de bestia complertament atrofiat per la superioritat del home no'l porta a resistirse ni tan sols a fugir, sinó a arrossegarse balejant el sol ab la cua y somicant com pera inspirar interés y compassió.
 Per fi, en Rafel, com qui pren una resolució, se m'encarà, dihentme:
 — Adréssat, Albert home, y no fassis més el criatura. Si'm promets