Pàgina:La punyalada (1904).djvu/365

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


primavera, d'aqull ayre embaumat que'm vivificava'ls pulmons, d'aquella armonía d'exuberants colors que semblavan gronxarse dins d'una admòsfra saturada de polsina d'or, d'aquella xerradissa d'aucells que m'afalagava'ls sentits com un pessigoleig de mare amorosa. Jo'n fruhía d'aquell ambent de poesía que semblava desvetllarme quelcom d'adormit al fons de les entranyes, però'n fruhía com de frau, ab l'ansia y trascor del baylet que guayta pel pany de la clau les esplendideses del palau barrat ales seves plantes. Encara en les foscors del meu enteniment aclucat tornava a pressentir la existencia d'una super-naturalesa, d'un món idealisat per una vida ultra-orgàmica, espiritual, accessible sols a uns sers d'escala superior a la meva; però en l'aniquilament de totes mes passions, no ho agreujava com abans, però'm complavía de disfrutarne d'amagatotis, com el cà fidel de les riques olors qu'exhalan les viandes que ja sab que no's couen pera ell.
 Fins en Rafel, aquella naturalesa refractaria a tota exquisitat, sembla-