Pàgina:La punyalada (1904).djvu/366

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


va tot transformat y com si li'n arribés bona cosa d'aquell exuberant cant de vida. Caminava satisfet, xiulava y fins a moments taral-lejava ab veu desentonada algunes cansons de la terra y de tant en tant, fregantse les mans, deya com pera ell tot sol:— Minyons de Deu, quína matinada més maca! axò revifa'l cor.—
 Al anar a empendre la primera marrada, sobresortiren per damunt dels cants de l'aucellada'ls picarols d'un remat de cabres y la veu joyosa y metàlica de la seva pastorel-la que entonava armoniosament montanyenques corrandes.
 — Sents com refila la Dindarella?— feu en Rafel, mitx girantse;— sembla talment que fins els rossinyols se parin pera escoltarla.—
 Al cap de poch, ens trobavam sota la llisera hont la Dindarella, ab la filosa engallada y la mà dreta fent dansar el fus, esplatjava la seva alegría cantant dreta damunt d'una pedra, com una cogullada dalt d'un terròs.
 — ¡Visca la Dindarella!— cridà en Rafel, alegrament encarantshi.— ¿Que ja tens galindó, que tant refilas, maca?