Pàgina:La punyalada (1904).djvu/367

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Axò plà!— feu ella també joyosament.— Faig crida per si'm surt.
 — Donchs, aquí'n tens un que, si no't fes mala astrugansa, poch se faría enrera;— digué ell, plantantse ab afectada fatxenda.— ¡Alsa, pom de flors!
 — Se coneix que no us sent la vostra Mònica, que no les malvestaríau axís les amoretes;— tornà ella rihent.— Anèu allà, conco!
 —Què vols dir de la Mònica? y que no's pot morir ò plantarme de semblant faysó? y que no es de prudencia buscarse una poma per la set? y tu ho ets be una poma camosina, batua'l drach! una moxina refistolada com un esquirol; ja't diuen be la Dindarella, rossinyol cantayre ¡digam que sí!
 — Es que no li escauría la Dindarella a la gola d'un marrà; li anirà millor la borromba.
 — ¡Mirèu la patarrella!— feu en Ralel girantsem y rihent de gust,— may cap mossa m'havía servit una carbassa tan ben amanida.—
 Després, tornant a ella.
 — Be, poncella,— li digué,— veig que tens el tel ben trencat, però ja