Pàgina:La punyalada (1904).djvu/371

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 Bona cosa estigueren els dos parlant, fins que la noya logrà escabullirse, mentres qu'en Rafel en veu més alta li deya:
 — Ah, gran polserera, com t'ho tenías calent tot axò!
 — Encara may n'havía set preguntada;— respongué ella. Y tot guimbant cap amunt, aclamava al gos aquissantlo vers les cabres escampades pel terme, fent ressonar sa veu metàlica per la encontrada.
 — Mustí, vòlta la morena; ara la bigarra passa per dalt; mustí, dalt, dalt, dalt, dalt, pízcalaaaa .....—
 En Rafel vingué ab mi y encarantsem ab cara animada, me digué a mitja veu:
 — Fum y no boyra era lo que veyam ¿sabs?—
 Jo vaig mirarlo com qui ve del hort y ell, reflectintse, donit per acabada la conversa, arronsant les espatlles y diguent mentres se carregava'l retaco:
 — ¡Au, anèm!—
 Y desfent bona part del camí fet, no pararem de caminar fins arribar a una masía grossa.
 Allí en Rafel se tancà ab l'amo de