Pàgina:La punyalada (1904).djvu/377

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 — Al infern y tu al darrera meu!— va respondre ab veu sinistre, ensemps qu'engaltantse simultàneament les dues armes, ressonavan els dos trets en un mateix barbol.
 Vaig sentir que l'arma'm desaparexía de les mans feta estelles ab una sacsejada forta que'm feu trontollar, y per entre'l fum de la pólvora vegí al Esparver que també esgarrapava per no caure, y'm llensí sobre d'ell, comensant els dos a rodar a capgirells per damunt de la gleva. Aviat vaig poguer aferrussàrmeli al coll, comensant a rosegarli la carn ab una forsa inconcebible; me sentía més gos que may, y l'esfrimolar entre mes dents aquella carnassa dura com sola,'m produhía una sensació de plaher intensa enterament propia de les besties. A poch sentí als polsos el refrech d'un canó de fusell que s'introduhí en la boca blexanta del meu enemich; després, un retrò que feya esclatar quelcom com si fos un carbassot podrit, semblantme qu'era'l meu propi cervell que's desfeya ab un xarbot de fanch; després... rès més... el meu sér quedà desfet, com engolit per les tenebres del no-rès.