— ¡No'ns moguem d'aquí! es el córrech qu'hem de vigilar.—
Però'l meu instint de gos me portà dret a la tragectoria que duya la pessa. Vaig esperarla en una petita clariana y allí'ns toparem tu per tu, quedantnos parats, estemordits, com horroritzats de mirarnos l'un al altre. Ell caminava a grosses batzegades com un ayreferit, obrintse pas entre les verdisses ab la empenta de un allau, tot dexanthi un rastre de pellingos de roba y de carn. Duya unes barbasses cargolades a badíes que penjavan d'una cara reduhida a la pell y l'òs, com una momia de frare caputxí. Dins de les conques de sos ulls, que de tan foscos semblavan buydats, hi ballavan dues guspires de foch y ab ses mans de calavera armades ab ungles d'esparver empunyava, ab la esquerra un boscall ab el que s'ajudava pera fer el saltiró y ab l'altra'l retaco engallat.
Brevíssims instants durà nostra suspensió.
— ¿D'hont surts?— digué ell ab veu que li baumejava dins del pit.
— ¿Hont vas?— vaig fer jo casi al mateix temps.
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/376
Aquesta pàgina ha estat validada.
