Pàgina:La punyalada (1904).djvu/375

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


se desprenían. Sentía una mena de rabior fonda que'm feya frissar el moment de poguer botar com una pantera sobre la presa; però ab tot, aquesta presa, en l'estret camp de la meva imaginació, no prenía una forma ben definida de bestia ò de persona.
 Passaren llarchs moments d'espera sense qu'ab mon company ens creuessim paraula xica ni grossa; els dos, arraulits al peu d'una soca, escoltavam atents, quan ja'ls ulls comensavan a perdre la forma dels tronchs més llunyers. Per fi s'axecà una vaga remor, allà lluny, cap a les profonditats de la vessant al peu de la cinglera, sonaren alguns trets y entre l'alabray de crits ininteligibles se percibí clara una veu que deya:
 — Talaya avall, els del córrech!—
 Ens posarem de peu y passaren encara alguns minuts sense que poguessim orientarnos. Després se sentí cap a nostre indret un rossegall de verdisses, com el rastre d'un sanglar encalsat, cap a la dreta un poch amunt. Vaig dirigirme cap allí corrent, mentres mon company me cridava: