Pàgina:La punyalada (1904).djvu/379

l'espay fins a conglomerarse en una sola de major potencia que, fugint sempre de la visual, resseguía una òrbita magestuosa a mon entorn.
 Y aquella taca, semblava pendre formes positives com de signes cabalístichs indesxifrables pera una inteligencia majorment atrofiada com la meva, per més que sentía iniciarse en mon sér com una voluntat rudimentaria de penetrarlos. Anys, sigles, potser, d'evolució penosa'm semblava que representava guanyar camí en la revelació d'aquell enigma, revelació que pressentía, que desitjava y fins que perseguía ab una obsessió de cervell enfebrat, però que la falta de pressió del medi ambent en que'm debatía, engendrant sols unes ansies malaltisses qu'ab tot pesavan dolorosament sobre ma conciencia embrionaria, no'm permetía assolir sinó per modo lent y mesurat. Poch a poch, no obstant, anava prenent nova forma aquella taca cabalística y la idea comensà a apuntar entre la enravessada xarxa del enigma, idea representativa de una forma humana. Era ella.
 ¿Quí era ella? Jo ja no ho sabía;