Pàgina:La punyalada (1904).djvu/384

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


cada, passant llarues estones sentada al capsal del llit. Per lo demés, la casa semublava casi sempre deserta, per estar sens dubte la gent ocupada en les feynes del camp. De tant en tant se sentían remors y veus en la pessa immediata, que sería la cuyna, y de tant en tant aparexía al llindar de la porta un cap que mirava a dins y se'n tornava sens dir un mot. Llevat d'una dòna vella qu'ajudava a la Coralí en certes feynes, sempre era ella que'm servía mirantme ab ulls desficiosos y tapantme ab la mà la boca si anava a parlar, circunstancies que, d'acort ab el meu estat d'ànim, traduhía jo per fòrmules de seducció.
 Ab tot y la desfeta que'ls darrers temps havían causat en la figura de aquella noya, abans fresca y roja y ara emmorenida y malaltissa; ab tot y qu'havía perdut aquell garbo en el vestit, presentantsem esllanguida y endolada, y qu'aquells cabells abans estufats y brillants com ala de corb, eran ara llisos y descuydats; encara quan la contemplava ab mos ulls gelosos, trobava que'm removía la carn y qu'era un rosegó ben aprofi-