Pàgina:La punyalada (1904).djvu/388

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


ment el cap, qual potencia se m'aclaría com si despertés d'un pesat sòn.
 Allayors vaig adonarme de la pobra Coralí que, de genolls en terra y ab la testa alta, semblava parlar al cel. En les mans a l'alsada del pit, en actitut d'ofertori, hi tenía un punyal tot sanchnós, aquell mateix punyal que jo vaig regalarli un día y que jo mateix vaig presenciar quan el feya passar per les mans de la Verge del santuari del Coral. Estava descolorida, esblaymada com un desenterrat y la cabellera se li havía estufat com enherissada d'horror. Va recordarme aquell altre jorn que, en circunstancies consemblants, jo vaig ferli d'àngel de la guarda. Com allayors, també duya la cofia de gayrell y la roba espellofida y desfardada per la lluyta, però axís com allayors en sa desesperada excitació s'hi notava una veu de protesta com de fera burxada, ara era més be la imatge dolorosa d'un cor aclaparat per la immensitat del darrer sacrifici. Sos llavis se movían penosament tot parlant de cara enlayre, com un penitent in articulo mortis.