Pàgina:La punyalada (1904).djvu/389

—¡Verge Santa!—deya,—ja sabeu Vos que no era pas per ell que duya aquesta eyna, sinó per l'altre. De les embestides del enemich me n'haveu salvada Vos per vostra gracia, y de les del estimat heu volgut que me'n lliurés per mi matexa, potser perque bevent fins la darrera gota del càlzer de l'amargura, me fes més digne de Vos. —
N'hi havía tanta d'amargura en sos ulls amarats, era tan punyent el tremolós accent de sa veu y era tan horripilant tot el seu posat, qu'a mi semblava despedassarme l'ànima.
Y la sanch que seguía escolantsem per la ferida, malgrat la pressió que feya ab la mà pera deturarla, desenfarfegantme les entranyes, semblava dexarles pera son funcionament ab una llibertat que may havían tingut. El cervell sobre tot, ab una elasticitat desconeguda, semblava vibrar com una copa de cristall, reflectant les idees ab la trasparencia del diamant. Tota la meva trista historia, la enormitat de la meva conducta, tot se'm feya present ab una puresa de contorns verament admirable.
Allayors, entrant en comparanses,