Pàgina:La punyalada (1904).djvu/392

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


pogut brollar may del meu cor asserrehit per l'egoisme y les contrarietats mal soportades.
 Y les potencies se'm tornaren a cloure com els pètals d'una sensitiva qu'ha esclatat uns moments a la llum del sol, arrastrantme de nou a la inconciencia del no ser, però nó com abans entre baucis tenebrosos y retrunys infernals, sinó envolcallat de celisties lluminoses, dolses armoníes y rufagades d'oreigs primaverals. Encara vaig sentir una dolsa pressió sobre la ferida del cor, que'm feya be. Després, una veu que a cau d'orella'm cridava per mon nom; y com en somnis, una rosada de gotes tebies que'm queya demunt de la cara, y sobre'l front el pessigoleig d'uns llavis com de mare amorosa; y després ..... rès més.


31 Janer de 1902.