Pàgina:La punyalada (1904).djvu/391

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


una vida de tenebres; perdónam y encomànam a Deu y compadèixme com jo't compadexo a tu.—
 Y entre mitx de les boyres que m'entelavan els ulls, encara la vaig veure que venía a mi y'm mirava ab els seus grans ulls negats en plor; vaig mirarla sobre'l pedestal de ses desventures, sublimada per ses virtuts, condolintse de mi infelís a qui les matexes desventures, per falta de virtuts, havían precipitat ai fons del abim; la vaig veure surgir immaculada d'entremitx dels xarbots de llot ab que tots, fins jo, el seu estimat, havíam volgut cubrirla; vaig adorarla desde'l fons del cor com un sér sobrenatural, reflexo d'una divinitat en que comensava a creure. Comprenía qu'havía de dexarla, però ara que la mirava ab els ulls de l'ànima no'n sentía recansa com quan la mirava ab els ulls de la carn, perque entreveya la esperansa de fermen digne un cop deslliurat de la podridura del cos. La seva compassió no'm mortificava com en altre temps, ans al contrari m'enternía arrancantme dolls de llàgrimes, d'aquelles ditxoses llàgrimes que no havían