Pàgina:La punyalada (1904).djvu/64

dularis y'ls aburrits del món... no sé per quin miracle de Deu havía conservat una certa ignoscencia d'esperit qu'm feya trobar malament, sentintmhi com emmanllevat, en aquell medi ambent que no era'l meu y hont m'hi havían dut les circunstancies y la meva curtedat de geni. Me mancava'l cinisme del meu corruptor pera combatre'ls mals humors que'm venían en les hores de cansament, en que no dexavan de representarsem les recomanacions de ma santa mare y les pràctiques del Seminari, quals arrels, per altra part, sentía de més en més sullevades del cor. L'aborriment del vici me vingué, abans del enfit, no per virtut d'una reacció moral, sinó com aquell que, e surt lleuger d'estomach y fastiguejat d'una borratxera, senzillament perque'ls plats servits no son del seu agrado.
La vista dels meus antichs amichs en Rafel y en Pep, que vivían tranquils a casa seva donats a llurs quefers y ben vistos de tothom, me seduhía; majorment els prechs d'aquest darrer m'inclinaren a fer un esfors pera dexar aquella vida y sustrau-