tractava d'exirme de la conversa ordinaria. Veritat es que, en tals cassos, ella solía mirarme d'una manera estranya, com si'm llegís a l'ànima, y reya com si li plagués lo que llegía; mes axò era ben poca cosa pera afirmar els drets que, interiorment, m'adjudicava sobre d'ella. En fi, que comprenía que si a la Coralí li donava per desitjar un galantejador de volada, jo'm quedava curt.
Després vaig tranquilisarme, perque en quant quedarem sols ab l'Ibo no's cansava de posarli titlles, y ella, per sa part, axís que poguerem parlarne, me digué:
—¡Quin gardunya n'hi hà d'aquell teu companyó! Se coneix qu'estix fet a tractar sols ab ximples, que's creu que totes ho som.—
Ademés, l'Ibo era amich meu, potser era jo l'únich amich qu'ell tenía, y si be li sabía tota una historia de traydoríes, infidelitats y desvergonyiments, a mi no m'havía faltat may en cosa grave.
Ab tot, vaig creure prudent fer un esfors pera axeribirme una mica, preparar be'l terreno, y esperar lo
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/74
Aquesta pàgina ha estat validada.
