Pàgina:La punyalada (1904).djvu/82

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


de la seva poca vergonya y de la por quel li menan els acreedors.
 —¡Y ara, què dieu!— vaig fer ab una sorpresa que no poguí dissimular.
 El Subcabo'm mirà ab sos ulls penetrants, que se'm ficaren a dins de l'ànima, y al convèncers de que la meva sorpresa no era fingida, digué ab un cert deix de despreci compassiu:
 —¡Sembla estrany que tu, qu'ets ab ell com tap y carbassa, ignoris axò. Avuy l'Ibo deu dues vegades lo que té.
 Però ell be rumbeja y gasta!
 —Axò es lo que molts no entenen, y jo penso enténdreho massa,— afegí el gat vell arronsant les espatlles.
 Comensava a ferme cárrech de la meva estúpida ignoscencia, per més que no sabía esplicarme com un home que, en mitx dels atrabilismes de son geni antipàtich per tothom, no havía dexat d'espontanejarse ab mi, m'havía ocultat darrerament la seva posició. De moment, vaig assaborir un sentiment de goig, semblantme qu'era l'Ibo menos peri-