Pàgina:La punyalada (1904).djvu/85

—Què gratas aquí, escalaborn?— li cridà l'Arbós ab veu alta, com qui parla a un sort.
—Busco monjoles;— feu ell ab veu de nas, fosca y rossegada, alsant el cap y mirant al Subcabo ab aquella mitja rialla propia dels idiotes, que li feu posar de manifest dues rengleres de dents blanques y punxagudes com les d'un cadell.
—¡Al bosch son los monjoles,—cridà'l Subcabo,— y te n'hi vas corrents abans que t'hi tiri ab una puntada de peu, mal sorge!
—¡Balisca! nó;— feu el benehit al sentir l'amenassa, y accentuant encara sa mitja rialla, comensà a retirarse, balancejant el cos com un titella, tot bregant pera posarse'l barretinot suat que duya a la mà, plè, efectivament, de bolets acabats de cullir.
—Es un tros de carn batejada,— diguí jo al observar que l'Arbós no'l perdía de vista.
—Sí:— contestà aquest;— un tros de carn batejada, que sempre'l veuràs al peu de les rodones, com si sotgés les converses.—Y alfí sentenciosament:— De murris y de benehits liberanos, Domine.—