blava endressarme, desde'l pavés en que's veya muntada, mirades indefinibles, que lo mateix podían ser coqueteríes de mofeta, que disculpes de noya avergonyida.
Enfonzat jo en mes cabilacions, vaig dir, sense casi donarmen compte:
—Es una mala pessa, creguèuho, Arbós: ningú'l coneix com jo. Ja feya be d'anarmen desentenent, mes d'avuy endevant, ja tindrèm el pà ben partit.—
El vell Subcabo'm dirigí sa mirada fina y penetrant, com un poch sorprès de la meva sobtada declaració. Després, somrient senzillament entre ses patilles blanques, digué tot girant el cap enrera:
—Y faràs santament, minyó.—
Lo qu'en l'instant mateix de contestarme havía atret sa atenció, era un lleuger refrech de fulles seques, que's sentí al bell darrera nostre, mogut pels esclops d'en Bilot, el bouer del Pedrals: una mena d'escarni d'home, petit, gras y ab un goll com una esquella. Estava allí corvat, ab el cap penjant y furgant ab un bastó la fullaraca
Pàgina:La punyalada (1904).djvu/84
Aquesta pàgina ha estat validada.
