Pàgina:La punyalada (1904).djvu/91

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


garlar ab veu alta ab uns y altres dels qui, ab llurs retrets y blagues, provocavan ses fresques riallades.
 Algunes vegades, les sinuositats de la marrincola que seguíam, ens posavan casi frech a frech, y fins en certs moments me mirava de tal manera, que, despertantme dolsos recorts, m'esbargía un poch les negrors del esperit; mes jo no podía rompre a parlar, ni trobava la frase inicial de cap conversa, y ella, seguidament atreta sa atenció per les galanteríes, més ò menos primoroses, de sos companys, tornava a n'aquell esbojarrament que'l poca-pena del Ibo semblava haverli encomanat.
 Axís traspassarem les canals, y a la font del Sant berenarem sense cap mal encontre; poch després ens separavam dels francesos, que, encara bon tros lluny, ens saludavan a grans crits; allavors ja'm fou més fàcil arrimarme a la Coralí, armantli conversa de qualsevol manera, y un cop més revingut vaig erabestir el meu plet.
 —T'ets ben divertida avuy ¿oy?
 —No pas per lo que tu m'hi hagis ajudat.