Pàgina:La punyalada (1904).djvu/95

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


sabots a la francesa, s'hi bellugavan uns peus lleugers, sortejant, ab pas ferm, els entrbanchs del camí. La llum crepuscular, cayent aplomada de dalt de les cingleres, feya resortir els contorns de sa figura sobre'l vert envellutat de la boscuria, ab una certa austeritat de línies que, ajustava més magestat a sa persona, ja de si prou acabalada.
 Aquella visió, obsessionantme ab el convenciment de qu'era un bé de Deu que m'escapava per la meva poquedat y per la mala obra d'un company de tota la vida, m'oprimía'l cor, produhintme un sentiment de desconsol, com el del nen que veu escapàrseli l'aucella que tenía a la mà.
 Ab un cert esborronament, vaig adonarme que arribavam al terme del camí, hont deuríam separarnos. Apressant el pas, vaig atansarme à la noya, y allargant el coll com un captayre:
 —Coralí, si t'he agraviat, perdónam,— li diguí,— però deurías ferme mercès d'escoltar quatre paraules.—
 Ella, reblincantse una mica y ab un tò de veu bastant indiferent, feu de resposta: