Pàgina:La punyalada (1904).djvu/96

—Mira, ja sabs hont estich: de díes la porta de casa es sempre oberta.
—Es que no voldría parlarte devant del teu pare, ni tan sols qu'ell me vegés.—
Se mitx girà escursant el pas, y ab un somrís indefinible, respongué:
—Mirèu el gata-maula; ell que'm deya que'm malfiés del Esparver. Jo crech que tan res de bò sou l'un com l'altre. Feu com el Sant Crist d'Albanyà y'l dimoni de Fontfreda, que tots dos son d'una matexa fusta.—
Si m'hagués donat una bofetada no m'hauría pas fet tan de mal. Completament desconcertat, vaig estar a punt de sanglotar. Per sòrt, la matexa escohissor de la ferida me portà a la boca algunes paraules, inconcientment exides del cor:
—Es que jo no soch cap esparver, Coralí! Ademés... t'estimo de debò, crègasho; y quan s'estima, no's vol mal.—
El tò encongoxat de la meva veu degué ferli algun efecte, perque'm tornà a mirar, y aquella mitja rialla, entre mofeta y compassiva, s'accentuà ab un deix especial, que no trobí gens mortificant.