Aquesta pàgina ha estat revisada.
Rosa .— Sí, senyora. Ha vingut a primera ora tornarà abans d'esmorzar. El nen, gracies a Déu, ja està fòra de perill.
Varenne .— Li ha desaparegut la febre?
Rosa .— Completament.
Varenne .— Que content que deu estar el senyor Fleuriat! Eh?
Rosa .— Ah, senyora! si u agués vist!... Fòra de sí!... Ha abraçat a una servidora; ha abraçat al doctor!... Reia, plorava! No semblava ell!
Varenne .— Com que s'estima tant al menut!
Rosa .— Natural! Es lo únic que li queda! Ha vist? S'ha passat quinze nits seguides vetllant-lo; sense ficar-se al llit! I que això u ha fet, sense faltar ni un dia al Tribunal ni deixar de treballar com de costum!... Ja li dic jo que es ben fort, el senyor, ja!
Varenne .— I tant bo!
Rosa .— Bo, també, sí; però no tant facil de portar com sembla, no's cregui.
Varenne .— I què té d'estrany? Pobre! Amb la vida que ha de dur! Tant sol! Sempre
tant sol!
Rosa .— Què i vol dir? Vostè també es viuda, senyora, i m sembla que això no la priva pas d'estar trempada.
Varenne (rient).— A mí, no: al contrari. Però ell, potser si 's casés... Que fa molt que es viudo?
Rosa .— Vora dos anys.
Varenne .— Desde que van venir a viure a Neuilly?
