Pàgina:La senyora X (1910).djvu/8

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


posta! Així que's quedà sense febre, ell va demanar a vostè.

Varenne .— Ai, el meu fill! (Fa acció d'anar-sen per l'esquerra).
Fleuriot (aturant-la amb un gest).— No, esperis; acaba d'adormir-se; si's desperta, ja avisaran. (Pausa i canviant.) Ara, que'ns trobem sols, deixi-m aprofitar l'ocasió per donar-li gracies de tot cor.
Varenne (alegrament).— Gracies? De què?
Fleuriot .— Dc la seva bona amistat, senzillament.
Varenne (rient).— No'm faci riure!... Doncs digui que jo també n'auria de dar a vostè per la seva?
Fleuriot .— Oh! No es pas igual!
Varenne .— Veiam per què?
Fleuriot .— Perquè mentres que vostè es una senyora animada, amable, atractiva... jo só l'ome més esquerp, més funebre, més...
Varenne (interrompent~lo).— Més què?
Fleuriot .— Pitjor que un ós!... Oh! Ja me n'adono, ja!
Varenne .— Ja li dic jo que per arribar a ser-ho fins al grau que'u era 'l meu difunt.....
Fleuriot .— Vol dir que encara era més sorrut que jo, el seu marit? De veres?
Varenne .— Senyor, Déu meu!... El meu marit?.. Oh! Si vostè, comparat amb ell, es un galantejador i un castanyoles, ome!
Fleuriot .— Doncs digui que ja'l devia viure divertida, vostè!