Pàgina:La tramontana (1899).djvu/18

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


deya: ¡Qué richs seran... Jo no sabía res més que 'l que sentía: Després me va parlar aquest. (Lo cor.)
Ign. No; se va despertar. Y fou la arribada d' aquet jove que 's diu Rafel qui 'l despertá.
Ern. Y 'm deya...
Ign. No, al comensament no 't deya res. Mes tú, en lloch d' estar contenta, estavas trista.
Ern. Y comprenia que no debía estarho, sinó alegre; mes no podia. Fins que un jorn, al trobarse las nostras miradas, los llabis varen somriurer. Y aquella rialleta seva va entrar dintre del meu pit, com per una escletxa entra 'l primer raig de sol en un cuarto tancat.
Ign. ¡Qué bonicas bolvas d' or y argent s' hi veuhen en aquell filet de llum, que desde dalt devalla fins tocar á terra!
Ern. ¡Si n' hi he vistas, Padrina!
Ign. Mes entre tú y 'l raig de sol s' hi posa 'n Fornellá.
Ern. ¡Pobre de mí!
Ign. ¿Per qué? Lo teu pare no voldrá que 't casis contrariant la teva voluntat, y si 'n Rafel t' estima...
Ern. ¡Ay, Padrina! M' estima; mes no m' ho ha dit.
Ign. ¿Cóm ho sabs que t' estima?
Ern. ¿No sab lo cego que fa sol, encara que no 'l vegi? Algunas vegadas he endevinat que pujava als llabis la paraula que te dintre 'l cor, y 'm deya: Ara la sentirás. Mes de sobte se posava trist y se 'n anava, com si alguna cosa mes forta que la seva voluntat l' allunyés de mí.
Ign. Si tú ets pubilla y rica, ell no sembla pobre, y per lo tant la falta de fortuna no pot ser lo motíu.
Ern. No.
Ign. Ell no es jove tímit: se coneix que ha corregut molt mon, y si no 's declara... no será perque li faltin paraulas.
Ern. No.
Ign. ¿Per qué será que, estimante, no s' atreveix á dirtho? Mes, Ernestina, ¿sabs quí es aquest jove? ¿A quína familia pertany? ¿D' ahont vé?
Ern. Sé lo que vos; lo que sab tothom. Que fa poch mes d' un mes vingué a aquest poble: que no es lo nostre lo seu vestir ni la seva