Dins del pit jo foch hi sento, —dins del cor m' hi bull la sanch...
¿Nu 'us sembla que la cortina —s' ha mogut d' aquell costat?
Las rosas tenen espinas
Y las espinas fan sanch.
Esposa, cridéu ajuda, —que 'm portin aiga si us plau;
Tot lo mar jo me 'l beuria —si 'l tingués aqui 'l davant.
¡Aiga, esposa, que 'm recremo! —¡Si trigueu ja serà tart!—
Quan ella ne salta en terra —lo barò ja n' ha finat.
Las rosas tenen espinas
Y las espinas fan sanch.
Tant bell punt ella està dreta —enlayra 'ls brassos, fa un «¡ay!»
Dú la mà al cor, bamboleja, —y boca terrosa cáu.
La claror del naixent dia —per las escletxas va entrant,
Al damunt de la cortina —una ombra hi ha dibuixat.
Las rosas tenen espinas
Y las espinas fan sanch.
L'ombra aquella apar d' un bome, —y pot sè' ho déu ser ¿qui sab?...
La cortina s'arrebossa —y per sota 'l rebossat
Lo patge qu' ha dut lo beyre —á poch á poch treu lo cap.
Sobre 'l cor d'ella má hi posa, —y barbotega: «Gelat.»
Las rosas tenen espinas
Y las espinas fan sanch.
Al costat del llit la taula, —al damunt un llum cremant,
Al costat del llum lo beyre: —encara vi hi ha quedat.
Lo patge hi corre, l'agafa, —y beu, beu sens respirar,
Y après tot llensantlo crida: —«Ara Déu nos jutjará.»—
Las rosas tenen espinas
Y las espinas fan sanch.
Aquell dia las campanas —totas á morts van tocar,
¡Ella era de Roca-llaura; —mes ell era valencià!
