Pàgina:Las Set baladas (1867).djvu/27

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




LA VEU DE DEU.





I.

 —Lo rey me crida, senyora, —y jo 'us tindrè de deixar,
 Demá á primer trench de l' auba —serè endintre de la mar,
 Set galeras me hi esperan —totas plenas de sonats.
 La guerra n' es tant renyida —que tothom hi tè que anar.
 Lo meu fill 'us encarrego, —si per cas trigo a tornar,
 Ensenyáumel' á ser home —si la mort trobo al combat.—
 Passan horas y mes horas —y la nit son curs ne fa,
 Passan horas y mes horas —y la aubada apunta ja.
 —¡Ay, espós, no 'm deixes sola! —¡Ay, espòs! ¿per qué te 'n vas?
 Aquesta nit la be sentida —set cops l' óliva cantar.
 ¡La mar es tant enganyosa! —¡Los vents ne cambian tant!—
 —Esposa, ja espunta 'l dia, —ja n' es hora de martxar:
 La claror de las escletxas —me diu que lo sol es alt.—
 —Es la lluna que fa clara. —Espós meu, no es hora encar.—
 —Las auranetas no cantan —quan la lluna ha eixit del cau.—
 —Son dos ó tres auranetas —que 'l niu desfet ban trobat.—
 —Sento un patge que enrahona —al peu d' aqueix finestral.—
 —Es que parla de amoretas —ab una cambrera á baix.—
 —Sento fressa, sento 'l dia, —sento renills de cavall: