Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/10

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


semblants moviments, forces cegues que 's desencadenen en l'humanitat, com les altres es congríen en la natura. El bramul de les gentades apar rodolar de trons; el sobtat enuig d'una caterva, nuvolada instantania que ennegreix el cel; l'esclat d'ira de la turba, sinistra lluissor de llamps; el terror de la munió, enfondrament, terratrèmol. En el parlar quotidià, diem «un núvol de gent» y «una tempesta d'aclamacions», barrejant en el concepte coses d'Elements y coses de Multituts, per la paritat que tenen en llurs estats de revolta. Realment sembla, en tals moments, que tot vulla recordarse del séu origen: el món, del caos; els homes, de l'animalitat. Cels y terres prenen aparences de tornar als díes tèrbols y sublims de llur formació. Les humanitats apar que reculin a les etats obscures y maravelloses del instint.[1]

 Perquè cal notar que 'ls homes muden d'esperit tant bon punt formen munió. És una metempsícosi que tothom pot veure, per poch que 's pari a mirarla. Adhuch de tant vista, en

  1. «La civilisació és una escorxa sota la qual poden cremar les selvatges passions humanes ab tota la vivesa de llur foch infernal.» —Tomás Carlyle.