semblants moviments, forces cegues que 's desencadenen en l'humanitat, com les altres es congríen en la natura. El bramul de les gentades apar rodolar de trons; el sobtat enuig d'una caterva, nuvolada instantania que ennegreix el cel; l'esclat d'ira de la turba, sinistra lluissor de llamps; el terror de la munió, enfondrament, terratrèmol. En el parlar quotidià, diem «un núvol de gent» y «una tempesta d'aclamacions», barrejant en el concepte coses d'Elements y coses de Multituts, per la paritat que tenen en llurs estats de revolta. Realment sembla, en tals moments, que tot vulla recordarse del séu origen: el món, del caos; els homes, de l'animalitat. Cels y terres prenen aparences de tornar als díes tèrbols y sublims de llur formació. Les humanitats apar que reculin a les etats obscures y maravelloses del instint.[1]
Perquè cal notar que 'ls homes muden d'esperit tant bon punt formen munió. És una metempsícosi que tothom pot veure, per poch que 's pari a mirarla. Adhuch de tant vista, en
- ↑ «La civilisació és una escorxa sota la qual poden cremar les selvatges passions humanes ab tota la vivesa de llur foch infernal.» —Tomás Carlyle.
