Palau de l'Academia ab prou feines podíen donar l'abast d'acompanyar fins al peu de l'obra 'ls visitants.
Per tot allí a la vora, sols s'oíen pintoresques repeticions, si a mà venía corretgides y augmentades, de l'escena de luxuria, odi y sang esclatada entre les figures allí presentes, que no eren unicament personificacions alegòriques d'un poema plàstich imaginat per la fantasía, sinó personatges de debò, actors positius, autèntichs, d'un drama real, viscut. Els espectadors més enterats explicaven als altres, ab tots els indicis y senyals, qui eren aquells models, y els anomenaven pel nom propi y els en contaven les vides y miracles, entre les mil ocorrencies y picardíes d'una xerradiça espiritual.
Y veusaquí com se va obrar el prodigi de que l'esculptura, fins aleshores oblidada, se convertís en tema d'actualitat. Y ¡naturalment! la premsa diaria, ressò imparcial de l'opinió pública, desseguida 's va posar a dançar al compàs que li marcava la batuta de la multitut.
