lacions, posava als facciosos cara de tres déus. Ja no era com abans, que, quan una partida entrava a un poble, semblava festa major, perquè 'ls diners hi corríen, perquè 'ls minyons festejaven ab les moces, ilusionades ab l'esperança d'un triomf més o menys proper. Ara l'alegría s'havía fos, y de diner no 'n corría. Els batlles dels pobles, els regidors, més s'estimaven sentir amenaces d'esser fusellats que no pas afluixar un cabal que, per altra banda, no trobaven ni a sol ni a ombra d'ençà que la pagesía adinerada s'havía esmunyit cap a ciutat, escapnada per tants tributs. Perxò, quan entraven ara an algun poblet, ja no 'ls rebíen, com en altra època, ab la marxa de la Proclamació ni ab l'himne del senyor Rey, sinó ab alguna cobla tant plena de llàstimes que semblava la cançó del enfadós:
¡Ay que 'ls blanchs no guanyen
ni 'ls negres tampoch...
y entre blanchs y
sens ho fotxen tot!
