—¿Què vols fotxe? ¡Ira de Déu! ¿Que no ho veus, que estem xonats?
Y aquesta era la veritat pura. Les divisions reyalistes del Centre, un día tant famoses y envalentonades, acabaven de desferse com polsim, embestides frech a frech pel generalíssim en persona. L'exèrcit del Nort, animat fins aleshores per la presencia del Rey, no havía tingut altre recurs que gambar dret a la frontera, acorralat com se veya per tots cantons. El Rey mateix, ningú sabía aont parava... y aquell brillant estol de militars sobrevinguts, que per un moment semblava que havía d'eclipsar per sempre la sort de les armes lliberals, s'havía, en un tancar y obrir d'ulls, fet fonediç, en part fugitiu al extranger y en part amparat a l'amnistía que 'l govern acabava de donar. Calía esser orb, orb com la nit sense estrelles, per no veure que la guerra s'havía de plegar a montanya, com s'havía plegat a tot arreu.
El mateix país, cansat de pagues, cansat de damnatges, cansat de tribu-
