ren veure com apareixía per l'espay una clapa blanca, allà, enllà, per la banda de lleveig...
—¡Mireu! mireu!... ¡Això sembla aigua! —van exclamar els primers que s'havíen adonat de l'aparició.
—¡Això és aigua!... ¡Sí que és aigua! —anava repetint la gent, cada cop més distreta de la prèdica del frare y cada cop més absorta en la contemplació d'aquell cel, que semblava fer senyals de compassió.
Entretant, la taca esponjosa, com d'escuma, s'anava inflant, inflant, per l'horitzó. En breus instants, la taca blanca va esdevenir núvol gris, y el núvol gris va transformarse en tapall negre que va endolar el cel de cap a cap. Un llampech va esquinçar l'espay ab lluissors instantanies, y al moment va esclatar un tro esgarrifós. Y varen començar a caure gotes, unes gotes grosses, al principi clares y després espesses, que, rebotent sobre la pols del terrer, alçaven fumerols de polsaguera.
