Les primeres colles d'espectadors que, a glopades, sortíen de la Plaça, ja ho explicaven bé prou... Havía estat el quint toro... un bragat negre, cançoner, traidor, reculadiç, carregat de banyes y de males intencions. Al venir la sort darrera, semblava que ab el drap no hi volía saber res, com res havía volgut saber ab les piques, ni ab les capes, ni ab els parells de palitrochs... Sempre reculant, sempre fugint, sempre esquitllantse, anava esmunyint el cos com per refusar la lluita que 'l matador li ofería... quan veusaquí que tot plegat se giravolta en rodó, acota la testa sobtadament, y... ennasta l' espasa per sota 'l ventre, el llença enlaire, el torna a recullir, el fa voleyar una estona campanejantlo, dos o tres cops, de banya a banya, fins que... al últim... ¡xap! el deixa anar damunt l'arena, estenallat com un ninot!...
—¡Oh quina mala hora! ¡Quin condol!... —anava exclamant la gent, per carrers y places, planyentse, atribulada, de la pública calamitat.
