Les dònes, sobre tot les dònes, se desfeyen en mars de llàgrimes y es retorcíen les mans, com Mares—de—Déu adolorides. Plenes de desolació, alçaven els braços cap al cel y giraven en blanch els ulls hermosos, negres y enlluernadors, xops de la llum de mitg—día.
—¡Tant arruixat com era! tant valent! —clamaven les unes, tot admirades encara del coratge del matador.
—¡Y tant hermós! tant escaigut! tant jove! —sospiraven d'altres, condolides, a tall de dòna que ha quedat sense home, o a tall de mare que ha perdut el fill.
Encara 'l sol ponent abrusava, ab sos últims raigs de foch y porpra, els campanarets joyosos que encresten la gentil ciutat dels vergers y de les palmes, quan van treure de la Plaça 'l matador ferit, per portarlo a casa seva. Una munió de gent, que feya por de tant espessa, s'apilotava a les portes del Torin com una estiva de carn humana, frisosa de contemplar, potser per darrera volta, l'home, hermós com un sol y indòmit com una
