Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/43

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


 —No valía pas la pena.

 —¡May s'ha vist cosa més tonta!

 Y, sense que se sabés com ni per què, els malcontents tornaven a girar els ulls cap a les eines d'urdir, lo mateix que hi cerquessin un objecte que 'ls servís d'esplay, de diversió, en aquells moments d'extrany neguit. Mancava una joguina qualsevol, que 'ls rescabalés del desencant sofert ab la sentencia. Un desitg ferotge d'esmicolar, de destruir, de fer malver alguna cosa, rosegava 'l cor de la gentuça. Y aquests per desfogar el mal humor, y aquells per riure, per divertirse, mólts se van tornar a tirar sobre les eines, fent forces y provatures per desmanegar les potes dels urdidors. Era una temptació, una manía irresistible. Semblava que aquelles fustes, tantost deixades, tantost represes, teníen el misteriós poder d'enverinar la turba, com si fossin les culpables del séu desfici. Y homes, minyons y bordegaços ja 's posaven a fer troços de bancades, de plegadors, de clivilles... quan un va saltar dient: