Pàgina:Les Multituts (1906).djvu/68

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.


dicció, cada renech, els glaçava la sang dintre les venes. ¡Quina angunia feya tot allò! quina basarda! Però l'esglay més fort va esser quan de sobte, tot de sobte, se va sentir un soroll acompassat y indesxifrable, com si vingués de mólt lluny,del capdamunt de la vila. ¡Patrap, patrap! ¡Patrap, patrap! Semblava que a batzegades ensorressin un trespol o bé una tapia o bé algun pany de paret. Y tots els veíns paraven l'orella esfereits, sentint com les turbes començaven a esbotzar parets y portes y a entrar a les cases per assalt. ¡Patrap, patrap! ¡Patrap, patrap!

 —¡La nostra hora és arribada! —deyen els braus patricis de Fartanelles, devinguts trèmols com la fulla al vent.

 —¡Senyor, ampareunos! ¡Senyor, assistiunos! —clamaven, més mortes que vives, les frescals matrones.

 Y mentrestant la remor anava creixent, creixent, y, tot creixent, acostantse ab un tirat extrany, com si, boy a mida que s'atançava y s'aclaría, anés cam-