infantada en la soletat, lluny dels círcols artístichs, lluny de les colles, lluny de les quatretes, lluny de les baixes recomanacions. Si hem de lluitar, lluitarèm; si hem de disputar, disputarèm... aquí, en els papers públichs, allà ont sigui! Si hem de moure escàndol, mourem escàndol. Però, després del escàndol, vindrà 'l triomf!
Un cop instalada al Palau de l'Academia, entre les demés esculptures del gran Hall, l'obra den Bauci no va fer cap sensació. Va venir el día del verniçatge... y res; va venir l'inaugural... tampoch. No és pas que la trobessin monstrosa, ni agressiva, ni antipàtica, com se temía l'esculptor durant les hores negres del defalliment: és que passava inadvertida. Ni va fer bramar de rabia, ni va fer picar de peus. És que no cridava, és que no atreya, és que no 's feya notar. Com si 'l lloch que ocupava estigués buit,
