Pàgina:Les Syracusanes (1921).djvu/68

De Viquitexts
Salta a la navegació Salta a la cerca
Aquesta pàgina ha estat revisada.




V


 Versos 94 y 95. — Μὴ φύη, Μελιτὼδες, ὅς ἀμὼν καρτεροὶ εἴη. Πλὰν ἑνός· οὐκ ἀλέγω· Μὴ μοι κενεὰν ἀπομάξης (Me fye, Melitodes, os amon kárteros éye Plan enos, ouk álego, me moi kénean apomaxes). No permctis, oh deesa llaminera de la mel, etc... (vegi's pàgina 51).

 Tots los traductors s'han estrellat davant la foscor de concepte d'exos versos. Nos limitarèm aquí a transcriure com s'en sortiren los princeps de l'erudició helènica, de tots temps, exposant de passada, y mot per mot, lo sentit que aproximadament poden tindre. Mentres Gorgó y Praxínoa xerrotejen dins del temple d'Adonis, ab son dialecte dòrich, un extranjer, fastiguejat de sa xerradissa, les repta ab certa aspror. Gorgó s'indigna contra l'extranjer, (segons s'ha vist ja en lo text), y li diu que, malgrat haver nat a Syracusa, ella y sa companya descendexen de Corinte, lo matex que Belerofont. Que parlen com parlen al Peloponès y, segons sembla, als dòrichs los hi ha de ser permès sempre parlar ab llenguatje dòrich. Aleshores Praxínoa respòn ab los dos versos citats en exa nota. Prescindint d'aquells