recullit havia en las fredas nits d' hivern, guarnidas d' or dels raigs de sol que al istiu l' havian cremada. Y era tan hermós y esplendent, que tothom, de mes de cent lleguas al voltant, ne parlava, y fins lo fill del rey volgué veurel no creyent en semblant maravella.
Y s' en hi aná y lo vejé tot que s' hi encantava, y li agradá, sino es la pastora á qui ni tan sols va mirarse. Per aixó al vespre, aquesta aná á trobar á la fada y li contá com lo Prímcep havia anat á veure lo seu palau, mes que á n' ella ni solsament l' havia atalayada.
Y la fada pujant dalt d' una espadada roca, agafá un duch que dins son cau niava, y lo doná á la noya dientli: — Vesten á la mar salada, tira aquesta trema de fina sarga, dintre la que hi ficarás la carn d' aquesta au feta á trosos ben petits; á son olor vindrán una munió de peixos ab una perla á la boca, que deixarán anar per lo bossí de carn, y tú recull totas las perlas.
La noya ho feu, y als pochs dias no 's parlava d' altra cosa que de las motlluras, capitells y cornisas de perlas de que estava guarnit lo palau de corals. De qui sap ahont ne vingueren per véurel Prímceps y Reys á professó feta, qu' era cosa may vista la riquesa que duyan.
Y un dels Reys s' enamorá de la donzella y la demaná per esposa, mes eixa que tan havia trevallat pera conquerir lo amor del Prímcep, al qui aymava encara mes que may, refusá la corona de Reyna; de lo que fou tothom esmirat que mes no podia.
Y tots los que al palau anavan, coneixer vol-
Pàgina:Llegendas catalanas (1881).djvu/116
Aquesta pàgina ha estat validada.
